Joan Ruiz i Solanes (1945-2024)
Prehistoriador, arqueòleg
ex membre de la Société Préhistorique Française
juny/juliol 2023 ©
L’assimetria de la dimensió temporal ens impedeix tornar al passat per comprovar la certesa o l’error dels nostres enunciats històrics. Ens hem de resignar a reinterpretar els fets consumats en el temps real passat basant-nos únicament en el vestigis i els indicis que el pas del temps ha preservat. Dos dels vestigis més grandiosos que hem heretat de la prehistòria recent són el cercle de Stonehenge i els enormes alineaments de menhirs de Carnac. La grandiositat d’aquests dos monuments és un indici que no pas sempre ha estat ben interpretat. Stonehenge ha estat considerat sovint un temple, un monument funerari o un observatori astronòmic. Els alineaments de Carnac s’han considerat grans avingudes de temples o palaus desapareguts, grans necròpolis o, també, observatoris astronòmics.
Ni els estudis sobre el terreny ni les reflexions al despatx no han permès obtenir un criteri definitiu. Si bé hem aconseguit detectar les orientacions solsticials d’aquests monuments, això no és raó suficient per a considerar que es tracta d’observatoris astronòmics i, malauradament, no sembla gaire realista suposar en la gent neolítica un gran amor al coneixement que els impulsés a dedicar tan grans esforços per a l’astronomia, sobre tot, com veurem, que amb l’ombra d’un simple pal o roc plantats a terra es poden determinar fàcilment els solsticis d’estiu i d’hivern.
PRIMERES PREGUNTES
Quan a finals del segle passat, a mitjan dels anys 80, em vaig interessar seriosament pel monument de Stonehenge, ben aviat em va intrigar una particularitat que en aquells moments no vaig saber explicar. Es tractava de la transgressió d’una elemental, indiscutible i antiquíssima norma de la poliorcètica, és a dir, de la tècnica de construir i d’atacar fortificacions. Norma que ens diu que sempre que hi hagi un fossar i un terraplè, empalissada o muralla, el fossar ha d’estar situat a la banda de qui pretén entrar i no és ben rebut, és a dir, el fossar ha d’estar a l’exterior.
Així s’aconsegueix sumar la profunditat del fossar a l’altura del terraplè o muralla, fent encara més inexpugnable la fortalesa.
Doncs bé, a Stonehenge passa el contrari: el terraplè estava a l’exterior i el fossar a l’interior. Aquesta estranya distribució dels elements constructius em va intrigar; durant algunes setmanes vaig intentar trobar una explicació lògica del fenòmen però l’èxit no em va somriure.
PRIMERES RESPOSTES
Varen passar els anys, i a la primera dècada del XXI vaig tenir la sort (sense menysprear la constància del treball) de començar a entendre algunes de les més antigues inscripcions dels Països Catalans, els epígrafs ibèrics. Encara que pugui semblar estrany, els conceptes apresos en aquesta activitat em varen permetre entendre el perquè de l’incomprensible (?) raresa de Stonhenge.
De fet, si hagués pensat tranquil·lament hauria pogut entendre ben de pressa la rao que el fossat fos a l’interior del terraplè o mota. Una rao ben senzilla, l’única que explica la irregularitat de la disposició dels elements d’aquell monument. Vet-la aquí: aquella obra no va pas ser feta per a impedir l’entrada de cap enemic, sinó per a impedir la sortida d’algú que ja era dins el recinte.
És clar que quedava per esbrinar qui podia ser la persona o persones tancada/es en aquella mena de presó monumental…
.
Persona/es? Una mena de construcció que va exigir tants esforços, tanta planificació i tanta força de treball per a la seva erecció hauria estat destinada a uns miserables presoners? No, no podia ser. Així doncs, a qui es volia impedir que s’escapés de dins del recinte? . . . aleshores l’epigrafia ibèrica em va esclarir l’aparent misteri: no es tractava de cap persona sinó d’un animal, l’animal sacrificial imprescindible per a la més gran festa de l’antiguitat: l’equivalent al nostre Carnaval, el toro, que havia protagonitzat moltes manifestacions culturals i artístiques en el món mediterrani com a Çatal Höyük, la taurocatàpsia cretenca, els bucranis (caps de toro) de les metopes d’alguns temples dòrics, els tres bucranis de Costitx a Mallorca, sense oblidar els tres toros sagrats egipcis, Apis, Mnevis i Buchis…
.
LA GRAN DISBAUXA ORGIÀSTICA, EL CARNAVAL ANTIC
El Carnaval Antic, festa pròpia de pobles agrícoles, era el principal al·licient que tenien els primers pagesos neolítics per a resistir la duresa d’una existència feixuga. Era el major incentiu per a seguir suportant aquelles duríssimes feines agrícoles fetes amb unes eines primitives, sense l’ajut dels metalls, encara desconeguts. Era la motivació necessària per a uns humans enfrontats a unes terres encara mai conreades, que oposaven la resistència de la seva compactació al pacient treball de les aixades de pedra polida. Sense una compensació com la disbauxa del Carnaval antic, la vida no hauria valgut la pena de ser viscuda. I sembla que les disbauxes orgiàstiques no mancaven pas a aquella festa, sembla que tot hi era permès sense cap mena de restricció moral.
.
El Carnaval també era la celebració de l’etern retorn del cicle vegetal anàleg a l’etern cicle generacional. Així com any rere any, després de la «mort» hivernal de la vegetació, amb la primavera tornava a créixer l’herba i els arbres caducifolis treien fulla, igualment la mort d’una generació donava pas a una de nova que continuava el cicle de naixença-creixement-mort.
.
Com s’ha esdevingut sempre en les societats primitives, els fenòmens de difícil comprensió han generat mites. El cas de la mort hivernal i la resurrecció vernal de la vegetació també va ser explicat mitjançant un mite, l’anomenat cicle de Bel.
.
BEL, EL VEDELL NEGRE I MOT, EL TORO VELL
Acostem-nos ara als anys 30 del segle passat, quan l’alsacià Claude Schaeffer va dirigir una expedició francesa a Síria, al tell o montícul de Ras Shamra, on va excavar les restes de l’antiga ciutat d’Ugarit. Hi va trobar unes tauletes de fang escrites en signes cuneiformes que, a diferència dels signes usats fins llavors, no contenien ni ideogrames ni sil·labogrames, sinó només lletres. Eren signes alfabètics.
Bones il·lustracions de les tauletes varen ser donades a tres orientalistes: H.Bauer, E.Dhorme i C.Virolleaud, per separat i sense contacte entre ells. Quan varen concloure els seus respectius estudis i presentat els resultats, es pogué constatar que totes tres versions eren satisfactòriament equivalents. L’antiga llengua ugarítica estava desxifrada.
.
Moltes de les tauletes eren de tema comercial o inventaris i rebuts de palau, però d’altres tractaven el tema que avui coneixem com Cicle de Bel o Ba’al.
Bel era un vedell negre, déu de les tempestats, de la pluja i de la fertilitat vegetal. També sembla que s’identificava amb l’any nou, que començava amb el solstici d’hivern. Mot era un toro vell, també negre, déu del desordre, la sequera i la desgràcia, i probablement se l’identificava amb l’any vell.
En cert moment de l’any, ambdós déus s’enfrontaven i lluitaven, coincidint amb els darrers dies d’abans del solstici d’hivern. Durant els dies decreixents i més curts de l’any, Mot vencia i matava Bel. Si Bel hagués restat mort definitivament, un hivern etern hauria regnat sobre les terres, l’herba hauria mort i amb ella els herbívors. Era imprescindible que Bel ressucités.
.
Encara que pugui sorprendre molta gent, el concepte de resurrecció és molt anterior al cristianisme. Un dels déus més antics de l’Egipte faraònic, fins i tot predinàstic, i de caràcter eminentment agrícola, Osiris, havia ressuscitat. Seth, el germà d’Osiris, l’havia assassinat, tallat a trossos i escampat els trossos per la terra, però Isis, germana i esposa d’Osiris, havia recollit els trossos i els havia cosit, tornant la vida al déu.
Alguns autors creuen que el cicle de Bel, pel fet d’haver-nos estat tramès pels ugarítics, ha de pertànyer a la ideologia religiosa acàdia, és a dir semítica, però sembla que les denominacions Adad, Hadad, Addu oIshkur varen ser emprades correntment a Mesopotàmia.
Però indicis força sòlids fan pensar que igualment com els semites accadis havien adoptat dels sumeris l’epopèia de Bilgameix (com era anomenat en enemegir, la llengua sumèria dominant) tot convertint-lo en Gilgameix, també haurien pogut adoptar-ne la mitologia de Bel. El mateix nom de
Bilgameix sembla indicar-ho, essent la e i la i dues vocals tan properes.
Probablement l’evolució del teònim a través dels segles fou Bil->Bel->Ba’al.
I tractant-se del vedell negre déu de la pluja i de l’herba, resulta com amínim molt curiós que tant la llengua eusquera com l’epigrafia ibèrica presenten coincidències molt suggerents: els bascos actuals encara anomenen el color negre beltz, i l’herba belar. No tinc una opinió clara de si ambdós mots tenen relació amb el teònim, però considero molt significativa la coincidència.
Aquest mite de Bel el coneixem en especial a través de les tauletes d’Ugarit, semítiques, però aquestes són terminus ante quem i no pas
post quem. Sabem de segur que després de la versió acàdia el mite va ser conegut, però ignorem si ja era conegut de molt abans.
De l’embull de la munió de déus que existien a la Mesopotàmia dels darrers mil·lennis abans de l’era vulgar, només en coneixem una part i n’ignorem molts aspectes, com ara la procedència i origen de cada déu.
.
Malgrat que els canvis es van accelerant aquests darrers segles, més ràpidament quant més recents, les religions són més persistents, i solen durar més que els mateixos estats on han nascut (el cristianisme o l’Islam en són dos exemples indiscutibles). Per tant, pensar que la figura del déu Bel -amb idèntic o diferent nom- provenia de molt abans que quedés reflectit en textos, no és cap disbarat. Naturalment no podem provar que els natufians, desconeixedors de l’escriptura, ja coneguessin aquesta divinitat, però sembla molt versemblant que fos així.
Alguns estudiosos opinen que l’única manera que el coneixement de Bel podria haver arribat a les nostres terres és a través del púnic Baal o Moloch-Baal, ja durant el període orientalitzant a partir de finals del segle VIII o en especial quan la família Barca va dominar el sud peninsular. Però això comporta negar, sense cap prova i contra l’indici que suposa Bilgameix, que el coneixement de Bel-Baal ens podia haver arribat molt abans, ja amb els primers colons del Neolític Antic (NA).
Alguns indicis em fan pensar que un poble com el que anomenem natufià (de -12.000 a -10.000 aprox.) en ple Mesolític, ja coneixia el cicle de Bel. Els descendents d’aquell poble en expansionar-se per les ribes mediterrànies varen difondre el mite alhora que la pràctica de l’economia neolítica agrícola.
APROFUNDIM EN EL TEMA. ELS FETS ESDEVINGUTS
Als voltants de l’any -12.000 les condicions climàtiques del planeta havien anat canviant, les glaceres que havien cobert part de l’hemisferi Nord s’havien anat fonent i retrocedint, i aquesta circumstància fa que considerem que aleshores va començar l’Holocè, és a dir, l’època actual.
.
A la riba oriental del Mediterrani, des del nord de la península del Sinaí fins al sud-est d’Anatòlia, les noves condicions climàtiques varen afavorir que la gent basés bona part de la seva alimentació en la collita de les gramínies que posteriorment es convertirien en ordi, civada o blat conreats i que els estudis de Nikolai Ivànovitx Vavilov varen demostrar que eren originaris d’aquelles regions.
Els habitants d’aquells indrets segaven les gramínies amb unes falçs primitives fetes de branques amb dents de sílex incrustades, i molien el gra amb molins de pedra dura, al principi molins barquiformes que segles després serien substituïts pels molins rotatoris.
L’any 1932 l’arqueòloga britànica Dorothy Garrod va exhumar els primers vestigis d’aquella civilització, a la que va anomenar natufiana per haver-los descobert en una cova de la vall del Wadi-an-Natuf, a l’oest de Judea, a Cisjordània.
.
Poc després, els treballs de René Neuville i de Jean Perrot varen anar perfeccionant el nostre coneixement sobre els natufians. Varen comprovar que en les seves primeres fases, els natufians vivien en barraques circulars o bé aïllades o en grups molt petits, tal com correspondria a unes explotacions agràries unifamiliars que, per abreujar i malgrat l’anacronisme, podríem anomenar masies. Era un hàbitat que anomenaré «dispersícola».
.
Actualment sabem que no coneixien l’agricultura. A més de la cacera, especialment de gaseles, collien ametlles, pistatxos, llenties i sabien recol·lectar el gra del blat, de l’ordi i de la civada, però no havien après a sembrar-lo.
Cada any, quan segaven amb les seves primitives falçs, la vibració de la sega feia caure a terra els grans menys ben adherits a l’espiga, i aquells grans caiguts a terra eren els que germinaven i asseguraven la propera collita. D’aquesta manera es produïa un procés evolutiu, antròpic però involuntari, que afavoria les plantes amb els grans menys ben adherits.
Això va canviar quan finalment els humans aprengueren a sembrar. Aleshores aquella gent se n’enduia la collita a casa on la batien, separant el gra de la palla, i destinaven una part de la collita al consum i una altra part a la propera sembra. Aquesta nova sembra es feia amb grans ben adherits a l’espiga, que només se n’havien pogut separar per efecte de la trilla.
L’evolució antròpica inconscient llavors va canviar de sentit, afavoria espigues que aguantaven millor el gra durant la sega, i feia augmentar de passada el volum de les collites. Amb collites més abundants la qualitat de vida millorava, cosa que repercutia ràpidament en el creixement de la població.
Durant els primers períodes, el creixement demogràfic no va presentar problemes greus: les noves generacions o bé heretaven l’espai familiar o buscaven terres lliures per establir-se. Però va arribar un moment en què ja era molt difícil trobar terres lliures a prop i els joves, per sobreviure, només tenien dues opcions, o emigrar lluny dels pares a la recerca d’espais viables o dedicar-se al bandolerisme.
La segona opció havia d’afavorir la concentració de la població en nuclis urbans aptes per a la defensa mútua davant els atacs de bandes de delinqüents. A l’Orient Mitjà van florir ciutats d’alguna grandària com Çatal Höyük, Çayönü, Hacilar (Turquia), Tell Halula (Síria), Jericó (Cisjordània) i d’altres.
La primera opció, l’emigració, va generar l’expansió i la difusió de l’economia agrícola neolítica. Des de les costes d’Egipte fins a les d’Anatòlia un degoteig de petits contingents demogràfics va començar a emigrar, portant amb ells una nova manera de generar recursos i viure.
El costum en arqueologia de batejar amb un nom diferent les gents d’un mateix poble en punt canvien alguns dels seus trets culturals, ha generat en la literatura arqueològica una gran quantitat de noms diferents referits a la mateixa gent natufiana: Khiamians (10.000 a 9.500, els primers en creure en el toro del cel?), M’lefaatians (9.500 a 8.500), Mureybetians (10.000 a 8.000), Sultanians (9.000 a 7.000), Tahunians (4.500 a 3.500) i Ghassulians (4.500 a 3.500)… Diferents noms que disfressen una sola branca de la humanitat a la que també pertanyien les cultures de Karim Shahir, Jarmo, Tell Hallaf, Ubaid, Tepe Gawra, Uruk i, arribant ja als voltants de l’any 3.500, podem parlar del Sumer protoliterari i després del Sumer històric.
Aquesta branca de la humanitat, a la qual se li ha negat un nom i se l’ha dissimulat sota una allau de noms inconnexos, va protagonitzar uns processos històrics molt brillants i transcendents que en certs moments varen generar fenòmens com la neolitització de l’Europa mediterrània, i més tard el megalitisme europeu occidental, Stonehenge i l’epigrafia ibèrica, però cal exposar com es va produir aquest procés.
SEGUINT EL CAMÍ DIARI DEL SOL
Sabem que fins i tot abans d’aprendre a fer ceràmica, durant el PPN (Pre Pottery Neolithic) o Neolític Aceràmic, ja sabien navegar de manera molt eficaç, perquè havien colonitzat l’illa de Xipre separada per uns 70 km mar endins del punt més proper del continent, la costa sud d’Anatòlia. A Xipre vivien en pobles com Klimonas i Khoirokoitia (o Khirokitia) on conreaven cereals, criaven cabres i ovelles i caçaven un petit senglar i un hipopòtam nan endèmics de l’illa.
La propagació de poblacions vectors de la neolitització va seguir per les ribes septentrionals i meridionals de la Mediterrània, i aquesta és la causa d’alguns trets culturals i lingüístics que apropen als imazighen dels bascos i que sovint han suscitat astorament en alguns autors.
Per la riba septentrional, els colons agricultors del Neolític Antic (NA) varen passar a Grècia on generaren la civilització que coneixem sota els noms de pre-Sesklo, proto-Sesklo i Sesklo. A través de les illes Jòniques i de la mar Adriàtica varen arribar a la península Itàlica, posteriorment als golfs de Gènova i de Lleó, i finalment a la península Ibèrica.
Des de les costes de la mar Adriàtica fins al País Valencià, una ceràmica molt característica del NA és vestigi de la civilització que s’ha anomenat complex Impresso-Cardial per la decoració que presenten molts dels seus atuells. Amb la pasta encara crua, pressionaven («imprimien») sobre la superfície exterior moltes marques fetes amb les ungles, els dits, un broc, etc. (ceràmica impressa, a les costes orientals) o amb la vora d’una curculla de cardium edule (Cerastoderma edule) que coneixem com a ceràmica cardial, abundosa a les costes més occidentals.
L’ofensiva més o menys inconscient que l’indoeuropeisme ha engegat contra els pobles anteriors a les invasions àries s’ha manifestat, també, en la negació d’una unitat cultural per als pobles riberencs mediterranis. Alguns autors es neguen a parlar de cultura impresso-cardial i prefereixen parlar de cultures diferents com les de Molfetta (sud d’Itàlia) o Stentinello (Sicília) i addueixen foscos estudis genètics basats en només uns pocs individus per tal de treure’n agosarades conclusions que a voltes desafien el sentit comú.
Encara que a cada regió els canvis culturals es poden produir amb algunes diferències cronològiques, a grans trets podem dir que el NA a l’occident europeu va durar del -5.500 fins al -3.000. La terrissa, un vestigi que perdura a través dels segles i que permet als arqueòlegs establir seqüències cronològiques i diferenciacions culturals, a l’època del Neolític Mitjà (NM) va experimentar l’evolució lògica tant per la fatiga del model «de moda» com pel fet que cada vegada s’anés coneixent més bé el terreny, penetrant a l’interior de les terres es trobessin argiles de més qualitat i s’aprengués a coure millor els atuells.
De manera que, amb una sensible uniformitat, per tot arreu hi varen aparèixer recipients de superfície llisa, no decorada, i de pastes de millor qualitat que les de la ceràmica cardial. Amb tota probabilitat la gent seguia essent la mateixa, els descendents dels natufians i dels seus parents anatòlics. Probablement enraonaven llengües molt emparentades entre elles, amb les lògiques fàcies dialectals que 25 segles d’existència en regions separades havien generat.
En arqueologia no s’ha recollit en la nomenclatura aquesta relativa uniformitat del NM i s’ha batejat cada fàcies cultural de cada regió amb un nom diferent. Així a Itàlia es parla de cultura de Lagozza; a Suissa, Cortaillod; Michelsberg a Alemanya, Txèquia i Àustria; Chassey, a França; a Catalunya, Sepulcres de Fossa; a Espanya, Cultura d’Almeria; i a Anglaterra, cultura de Windmill Hill, a la que, per cert, pertanyien els constructors de Stonehenge.
.
Els descendents dels pioners pagesos proximorientals no es varen pas aturar un cop colonitzades les ribes mediterrànies. Ja a través de les valls del Roine, el Saona, el Loira i el Sena, havien arribat a l’Atlàntic, i probablement també a través de l’estret de Gibraltar. Encara que durant el període de la ceràmica impresso-cardial no haguessin arribat a les illes Britàniques, la cultura de Windmill Hill ens mostra que ja hi havien arrelat durant el NM.
Amb la comprensible diversitat causada per les distàncies temporals i geogràfiques, la gent de Windmill Hill tenia molt en comú amb la resta de poblacions del NM descendents dels antics colons del NA cardial, descendents, en última instància, de la població natufiana. La informació que obtinguem de qualsevol d’ells ha de ser considerablement aplicable a la resta encara que no pas d’una manera absoluta i acrítica.
INDOEUROPEUS O ARIS
No us sorprengui que sovint rebutgi usar el terme «indoeuropeu» per a designar una gent que no era originària ni de l’Índia ni d’Europa, ja que a ambdós llocs hi arribaren com a invasors. La nomenclatura «aris», amb tan penoses connotacions polítiques a mitjan segle XX, és més curta i il·lustra molt bé el caràcter prepotent d’aquesta branca de la humanitat, que a la Índia va reduir la població nadiua a intocables pàries dàlits, a Esparta varen esclavitzar els indígenes convertint-los en ilotes, a la Roma clàssica els patricis oprimien els plebeis sobre tot abans de la marxa d’aquests darrers al Sacer Mons, i a l’Estat espanyol s’han imposat sobre els descendents dels ibers, bascos i catalans latu sensu, prohibint llurs llengües durant segles i imposant la seva monarquia i les seves lleis.
Independentment de l’expansió dels descendents dels natufians, a l’estepa Pòntica, és a dir, des del nord de la mar Negra fins al nord de la mar Càspia, s’han trobat les restes d’unes tribus nòmades i ramaderes de grans ramats tribals. L’arqueologia ha batejat els vestigis deixats per aquelles poblacions com cultura de Samara (del -5.200 al -4.800) la que degué originar altres manifestacions com les posteriors cultures de Khvalynsk (del -4.800 al-3.800) i de Sredny Stog (del -4.200 al -3.500), aquesta darrera ja un xic més cap a occident i cap a migjorn.
Tot fa pensar que aquesta gent ària, vorejant les ribes septentrionals i després les occidentals de la mar Negra, varen arribar al delta del riu Danubi, per la vall del qual varen penetrar cap al cor de l’Europa Central on degueren arribar alguns segles després que les poblacions provinents de la Mediterrània.
MEGÀLITS
Durant el NM apareix un fenomen cultural que s’ha fet molt famós en els nostres dies, el megalitisme. Primerament els menhirs i poc després els dòlmens ocupen bona part dels territoris colonitzats pels descendents dels pioners agricultors neolítics que s’havien extès per la Mediterrània i que apartir d’ara anomenaré riberencs.
Cal dir que a la vall baixa del Danubi els megàlits hi són absents, igual que passava amb la ceràmica cardial, fent més palesa la diferència entre les poblacions riberenques mediterrànies i les danubianes i invalidant les tesis de Colin Renfrew.
NEOLÍTIC FINAL I CALCOLÍTIC
Cap a l’any -3.500 ja s’havien produït canvis importants en les poblacions que ocupaven l’Europa Occidental. Les societats descendents dels pioners del NA s’havien consolidat i existien rutes comercials de llarg abast. Les excavacions arqueològiques han exhumat, per exemple, joies d’ambre provinent de la mar Bàltica i portades fins a la Mediterrània per rutes establertes força regularment.
La cronologia del Neolític Final i la del següent període, el Calcolític, s’encavallen segons alguns autors, però els podem situar entre -3.200 i -1.800.
Del Calcolític ens n’ha pervingut un vestigi molt interessant, el cadàver congelat i momificat d’un individu dels voltants de l’any -3.000, assassinat en una glacera dels Alps. Es conserven els vestits, el calçat, el sarró, un arc i fletxes, una destraleta de coure i un punyalet de sílex. Coneixem la seva dieta, les seves patologies, els seus tatuatges, el seu lloc d’origen i moltes dades més de gran utilitat per al coneixement d’aquell període. Fins i tot li hem atribuït un nom (sens dubte ben diferent del que en realitat tenia): Ötzi.
El fenomen més característic de l’època calcolítica sens dubte és la cultura del vas campaniforme. Es tracta d’uns atuells de terrissa sovint profusament decorats i molts d’ells amb forma de campana invertida, boca enlaire. La seva forma els fa adients per a poder-los agafar amb dos pals, sense cremar-se encara que estiguin roents. Els enterraments on apareixen vasos campaniformes també solen tenir objectes com botons perforats en V, braçalets protectors d’arquer, punyalets triangulars de coure i, de vegades, denes de collaret de pedra o d’or.
L’aparició de la cultura campaniforme no implica pas l’arribada de noves poblacions ni, encara menys, la desaparició de les poblacions anteriors. En cert moment es va considerar que els campaniformes eren una mena de fonedors de coure, nòmades, que recorrien el món a la recerca d’estris trencats per a tornar-los a fondre i fer-ne estris o armes nous, però no tenim proves indiscutibles que no fossin els mateixos pagesos indígenes que aprenguessin la nova tècnica metal·lúrgica.
De qualsevol manera, una cosa és clara: Anglaterra encara seguia el mode de vida de l’Europa d’origen mediterrani, mentre l’Europa danubiana no va conèixer la cultura campaniforme més que en les zones més occidentals, aigües amunt d’Hongria.
Tècnica metal·lúrgica encara més nova quan els humans vàrem aprendre a aliar estany amb el coure, i obtenir-ne bronze, molt més dur i més apte per a eines i armes; el procés seguia essent la fosa i els motllos.
I encara més novetat quan vàrem aprendre els primers rudiments de la siderúrgia, la metal·lúrgia del ferro, des d’uns minerals que fonen a temperatures molt altes, inassolibles en aquelles èpoques. A cops de martell sobre el mineral roent s’anava purificant la mena i després, també a cops de martell s’havia de donar forma a l’estri desitjat. És el que anomenem ferro forjat.
A través d’aquestes edats molts aspectes de la cultura varen variar relativament poc. Si considerem la llarga durada del cristianisme en unes èpoques amb tants canvis en la cultura material com els darrers vint segles, caldrà suposar que les creences i mitologies evolucionen més lentament que d’altres aspectes de la vida.
.
La festa que avui anomenem Carnaval, la festa de la disbauxa del solstici d’hivern, amb tota probabilitat degué durar molts mil·lennis. Veiem què en sabem, del Carnaval.
LA FESTA DE LA DISBAUXA
És molt probable que la conveniència d’aprofitar els dies de l’any en què hi ha menys ocupacions agrícoles per a gaudir i compensar la duresa de l’existència ja es coneixia al cap d’uns pocs segles del NA, però malauradament encara es desconeixia l’escriptura i no ens ha pervingut cap informació textual d’aquest tema.
Com ja he dit, l’observació de la decadència de la vegetació a partir de la tardor i la recuperació a partir de la primavera, de ben segur havia de suscitar la idea de la resurrecció que més tard apareixeria tan sovint en diferents mitologies.
Tots els indicis apunten que la gent del N.M., descendents dels primers pagesos colonitzadors del NA i provinents generacions enllà de l’Orient Mitjà, ja haurien conegut des dels seus llunyans orígens el Carnaval, encara que probablement amb variants tant en els rituals com en la denominació, des de l’Akitum sumeri, festa del començament d’any a la primavera, fins el
zaldudibaite ibèric (zaldubihaute basc) que ens mostra la vora del kalathos de Llíria recollit als Monumenta Linguarum Hispanicarum (M.L.H.) de Jürgen Untermann com a F.13.5.
El Zaldudibaite, que en molts llocs era la festa del solstici d’hivern, celebrava la renaixença de la vida després del període hivernal quan el sol ha baixat a l’horitzó i bona part de la vegetació ha mort.
Com també he esmentat anteriorment, per saber quan les ombres deixen d’allargar-se i el sol inicia el seu lent camí d’ascenció sobre l’horitzó per donar pas a les calideses vernals i estivals i, consegüentment, per saber quin dia és el solstici, tant el d’hivern com el d’estiu, és suficient un pal (anomenat gnòmon, com als rellotges de sol) clavat a terra. Es van dibuixant les ombres que projecta el pal i el dia central dels cinc o set en què l’ombra és més llarga (solstici d’hivern) o més curta (solstici d’estiu) és el dia buscat. Una «tecnologia» a l’abast de les poblacions més primitives del NA. Quan l’ombra començava a escurçar-se, aviat les hores de dia serien sensiblement més llargues i l’herba i la vida vegetal renaixerien començant un nou cicle anyal.
Crec que mai no sabrem quan vàrem tardar els humans en relacionar el cicle vegetal amb el cicle solar, però cal suposar que poc temps. És molt probable que si al principi la celebració de la festa es feia a la primavera, quan la revifada vegetal era notòria, posteriorment la descoberta del solstici d’hivern, quan el dia arriba a la seva mínima durada i el sol és el més baix possible sobre l’horitzó, a partir de quin moment comença la recuperació, aleshores el solstici degué ser la data triada per a la festa.
La primera notícia escrita que tenim d’aquesta festa és l’Akitum sumeri. Tot i ser tan relativament recent atès que l’escriptura hi apareix entorn del -3.300, es tracta d’una festa no pas del solstici sinó de primavera. Era tan important que surt esmentada en la més famosa i antiga narració, la de Bilgameix o Gilgameix.
A l’aventura del toro celeste, Bilgameix, cinquè rei d’Uruk (Unug en sumeri), fill de Ninsun, «senyora de les vaques salvatges», despita la deessa Inanna rebutjant el seu amor, i aquesta aconsegueix que An, déu de la pluja i de la vegetació, principal entre els déus, envïi contra ell el «toro celeste». Bilgameix, amb el seu amic Enkidu lluiten contra el toro i el vencen. Curiosament, abans de marxar al combat Bilgameix diu a la seva mare que no pateixi, que estarà de tornada «abans de l’Akitum», és a dir, que no es perdrà la festa.
L’EPIGRAFIA IBÈRICA
Reflexionem primerament sobre alguns errors metodològics que han distorsionat el problema de la correcta comprensió de les inscripcions ibèriques, cosa que ha impossibilitat l’èxit en la seva interpretació.
1r error.-
Amb una falta de visió preocupant, molts acadèmics segueixen opinant que tot mot ibèric escrit al famós bronze d’Ascoli és un antropònim, i basant-se en això, bandejant el fet que les societats primitives solen atribuir als seus individus noms propis trets del vocabulari de noms comuns, sobretot abans del que alguns autors anomenen «revolució onomàstica» de la Baixa Edat Mitjana, partint de la idea tàcita que els ibers tenien noms oficialitzats a l’estil dels tria nomina romans, dediquen el seu temps i les seves energies a confeccionar llargues llistes de pretesos formants onomàstics i de
personennamen on inclouen a caprici i sense la mínima justificació lògica tant verbs com adjectius, pronoms, etc.
Ben cert que res no impedeix «batejar» un nadó amb noms com «tallar-la-branqueta» o «com-hi-ha-déu», de fet qualsevol part de l’oració, preposicions i conjuncions incloses, podrien servir d’antropònims, però si adoptem aquest criteri, la famosa falsació popperiana no hi té cabuda, traient tot caràcter científic a la hipotesi.
L’error, explicat de manera senzilla i directa, ve a ser com si, en cas que els sioux lakotes hunkappa haguessin conegut l’escriptura i inscrit en una estela el nom del seu gran líder Tatanka Iyotake, el Sitting Bull dels anglesos, els investigadors blancs cada vegada que llegissin tatanka o Iyotake, «bisó» o «assegut», interpretessin que es tracta d’un antropònim, com si els amerindis no haguéssin pogut parlar mai de bisons ni d’asseure’s.
Evidentment, una metodologia tan errònia explica per què un segle després que el semisil·labari ibèric fos dexifrat, encara alguns acadèmics segueixin dient que la llengua ibèrica «no s’ha pogut desxifrar» i que «no té una relació clara amb l’èuscar».
Pas besoin d’être Jérémie per endevinar el futur d’aquest tema: o els nostres llorejats acadèmics abandonen aquesta obsessiva idea sobre l’onomàstica, o passaran segles sense entendre elsepígrafs.
2n error.-
No pretenc pas dir que la situació política de l’Estat espanyol hagi influït en els nostres iberistes, però casualment la postura majoritària de negar l’íntima relació entre la llengua ibèrica i l’èuscar concorda perfectament amb la malfiança que el centralisme castellà sent envers el separatisme basc. Opinar que «l’ibèric no es podrà entendre a través de l’èuscar, caldrà esperar al descobriment d’alguna pedra de Rosseta ibèrica», ha esterilitzat els estudis ibèrics.
Quan he volgut convèncer algun amic que l’èuscar és l’ibèric evolucionat al llarg de dos mil·lennis, he acudit a l’anomenat «Vas biblioteca», és a dir, al recollit en els Monumenta Linguarum Hispanicarum (M.L.H.) amb la referència F.13.3.
A més a més, aquesta olla alta pintada amb escenes que sovint han estat considerades bèl·liques, també ens servirà per combatre la gran tendència dels nostres recercadors a considerar els vestigis del món antic com un conjunt de temples, palaus i fortificacions, menyspreant aspectes menys “heroics” de la història, com ara els recintes de mercat o, posem per cas, les escenes d’humor.
Observem la total absència d’armes en els genets. Guerra? o, millor, desfilada festiva? Es tracta de la inscripció pintada just per sota de l’anus d’un cavall i escrita verticalment com si estigués caient a terra.
La transcripció d’Unterman, correcta com solen ser totes les seves, és
belar.ban.ir [… , considerant que aquest ir podria ser part d’una paraula inacabada o erosionada.
Allò que veritablement té una importància cabdal és la situació de la llegenda en qüestió, que tal com podem veure a la imatge adjunta, sembla caure a terra com si fos el natural producte del metabolisme diari de tan noble èquid.
Vet aquí una “rara coincidència”, en èuscar la frase belarra ban (atu) significa “herba repartir”, herba que en aquest cas suposem que es reparteix «després de ser degudament païda».
El fragment ir podria correspondre al mot irte = sortida, deixant ben clar que l’herba a repartir surt d’aquella part de l’anatomia, l’esment de la qual sovint és considerat de mal gust.
Resumint: la llengua ibèrica és molt més propera de l’actual èuscar del que semblen disposats a acceptar els partidaris del que solo anomenar “escola onomastòlogica”, que creuen fermament que els ibers, igual com els romans, eren patriarques obsessionats en fer perdurar els seus “gloriosos” antropònims o els respectius cursus honorum.
Sembla que el tarannà dels nostres ancestres ibèrics era molt menys patriarcalista i més humorístic, més «d’estar per casa» i molt menys èpic del que alguns autors han pretès fer-nos creure.
3r error.-
Quan la majoria d’autors actuals transcriuen les inscripcions ibèriques, en ocupar-se de les consonants oclusives opten per triar sempre l’opció sorda, forta. En les velars mai no solen transcriure la g, sempre la k; en les alveolars mai la d, sempre la t. Només en les bilabials empren sempre la sonora i feble b atès que al plom de la Serreta d’Alcoi (M.L.H.-G.1.1) escrit en llengua ibèrica però en alfabet jònic, no hi apareix cap lletra pi, sinó sempre la beta.
Els raonaments sobre els quals fonamenten aquesta preferència no tinc la intenció de discutir-los tot i que no comparteixo aquesta desonorització sistemàtica tan usual de les velars i les dentals, sobre tot perquè a l’hora de comparar les inscripcions ibèriques amb el lèxic èuscar, produeix un efecte tremendament esterilitzador.
Puc afirmar que si desitgem entendre el significat de les seves inscripcions (i aquest és el meu objectiu, i no pas aprofondir en el coneixement dels sons i fonemes en la parla dels ibers), fins i tot si fos cert que no usaven les oclusives sonores, hem de tenir present que, ja sia per processos de lenició, sonorització o fricatització que desconec, en el pas de l’iber a l’actual èuscar, moltes d’aquestes consonants poden haver canviat amb el pas dels segles.
L’exemple més clar, fins i tot més punyent que conec és el de la fusaiola trobada a l’acròpolis dels Castellassos a l’Albelda (Osca), seriada com D.11.3 als M.L.H., Monumenta Linguarum Hispanicarum d’Untermann, i que vet aquí en la imatge original del propi Untermann:
Demostrant el seu saber fer com transcriptor, Untermann interpreta els tres darrers signes com BE, R i KGU, donant-nos com transcripció final
kiekiutas’kaberku, expressió la qual, com és evident i notori, no té ni la més remota semblança amb cap frase ni cap mot èuscar.
Coneixent l’ambigüitat esmentada en el primer paràgraf sobre les oclusives velars i alveolars, un mínim de prudència ens exigeix trobar una notació que ens permeti la possibilitat d’interpretar els signes amb les dues opcions, sordes i sonores, quelcom d’així com ara GKI.E.GKI.U.DTA.tX.GKA.BE.R.KGU, com a base sobre la qual treballar forjant la nostra hermeneusi.
El treball posterior ens demostrarà que, malauradament, totes les oclusives de la transcripció d’Untermann haurien de ser sonores i no pas sordes. I que el caràcter de la inscripció esdevindrà relativament fàcil d’entendre si canviem aquestes consonants, quedant:
GIEGIUDAXGABERGU
El problema de la segmentació, atès que la inscripció no presenta interpuncions separadores, se’ns simplificarà molt si considerem que en èuscar existeixen els mots gehiegi = prou, suficient, molt coincident amb el
GIEGI dels 3 primers signes, i gabe = sense, aquest darrer exactament igual que en la inscripció, recordant que segons la sintaxi eusquera, cal situar el
gabe després del mot al qual es refereix.
GIEGI UDAX GABE RGU
…i considerant que la impronunciabilitat de RGU i la darrera vocal de gabe ens suggereixen un fenomen haplogràfic, amb l’elisió d’una E inicial, finalment tindrem:
Observem que el fet que gabe = sense estigui situat al darrere del mot al qual es refereix, uda = estiu, concorda al 100% amb les normes sintàctiques de l’èuscar actual. Respecte al pas d’ERGU a ergi, molts indicis fan pensar que els ibers pronunciaven una u com la francesa o com l’alemanya amb dièresi, ü.
Es pot objectar que la frase no té, aparentment, cap sentit… a menys que no recordem el ja anomenat cicle de Bel, un mite estacional explicatiu de l’etern cicle de la successió de les estacions de l’any, que ens narra la lluita del déu de les tempestats, la pluja, la vegetació i la renovació, el vedell Bel, contra el toro vell Mot, déu del desordre, la fred, l’hivern i la mort.
En cert moment, durant les inclemències del pic de la fred, Mot està a punt d’eliminar definitivament Bel, fent que un hivern etern imperi sobre les terres. És per això que els humans, tips dels rigors hivernals, demanen al vedell Bel que reaccioni i derroti Mot, que faci tornar la renaixença vernal de la vegetació, perquè “ja n’hi ha prou sense estiu”, que mati, doncs, la fred de Mot, tal com acabarà fent any rere any, en acabar l’hivern, moment de la celebració de la gran festa antiga, el que avui anomenem Carnaval.
Com ja he dit, arrelant els seus orígens almenys en el neolític antic, potser en el a ceràmic PPN o qui sap si en ple mesolític, el cicle de Bel degué arribar a occident no pas amb els semites fenopunics, sinó probablement molt abans, amb els primers colons agricultors del NA. I va constituir la base mítica de la més gran festivitat d’aquella època, la festa de la fertilitat, de la renovació i de la resurrecció de la vegetació i de la natura, el Carnaval, la festa disbauxada que atorgava a aquells esforçats pagesos una il·lusió necessària per a seguir desitjant viure, malgrat la feixugor imposada per les precàries condicions de la vida primitiva.
La importància de Bal o Bel a l’antiguitat es veu reflectida en els esforços del judaisme i del cristianisme per demonitzar-lo. Recordem alguns daimonims com Luzbel, Belcebup, Belial, Belfegor… o el de la pèrfida (segons la Bíblia) reina d’Israel Jezabel. Ben al contrari, els pagans deïficaven Bel en teònims com Belenos, Belisama, Belona, Balor, Balder o la festa pretesament celta Beltane (la qual també s’anomena Belsua, que en èuscar vol dir «el foc de Bel»).
Veient el grau d’implantació de Bel en les societats antigues, no ens ha d’estranyar que l’epigrafia ibèrica l’esmenti sovint explícitament o implícita. El nom del déu el podem trobar a la fusaiola seriada als M.L.H. com C.4.2, trobada al jaciment El Castell, a Palamós, que veurem a continuació.
Separaré cada grafema ibèric amb un punt, i representaré les interpuncions separadores amb un guió. La interpretació de cada mot la refereixo a l’Hiztegia Bimila de Xabier Kintana (A.G. Elkar S.Coop. Bilbao 1988) per ser el diccionari amb més arcaismes bascos dels quals disposo.
En els quadres que veureu a continuació, la primera línia és la transliteració dels signes ibèrics. La segona línea és el mateix text segmentat. La tercera, en minúscules, és en èuscar actual.
El discutit signe amb forma de Y el transcric tal com és, sense cap valor fonètic.
Huke és l’auxiliar zer-nork = «què-qui» és a dir, amb subjecte ergatiu (de frase transitiva activa però sense complement indirecte nori) en 2a persona
hik-hura = tu a ell, en indikatibozko baldintza, una forma del condicional. Aplicat a baurre li faria significar «el bramaries» o li faries un bram. No sabem a qui, i no ho sabrem fins que es conegui bé si el fatídic signe en Y és una nasal bilabial sonora, com han pretès alguns autors o alguna altra consonant.
M.L.H.- F.13.5 Kalathos de Llíria (Llíria 3 per D.Fletcher)
Dels 49 signes o grafemes que es conserven en el llavi d’aquest «barret de copa», ens centrarem en els 25 primers:
La semblança entre la denominació del Carnaval ibèrica i la basca és evident. Però aquest no és l’únic argument a favor de la interpretació diem-ne «carnavalesca». Vegem d’altres inscripcions.
EXTRATERRITORIALITAT?
Cal dir que segons el testimoni d’un coetani, Sulpici Sever, que va viure a les Gàl·lies entre els segles IV i V, la llengua celta i la gala són dues llengües diferents.
A “Sulpice Sévère témoin de la communication orale en latin à la fin du IVe siècle gallo-romain” de Jacques Fontaine 1993, pàg.29, Postumianus diu: «…Dis donc», dit Postumianus, «parle en celtique ou, si tu préfères, en gaulois, pourvu que tu nous parles de Martin…» (…«Escolta», diu Postumianus, «parla en cèltic o, si prefereixes, en gal, mentre ens parlis d’en Martí…»).
Segons Franck Bourdier, que fou director de laboratori de l’École Pratique des Hautes Études, la llengua gala havia de ser diferent de la celta i molt propera a l’èuscar (Préhistoire de France. Flammarion, 1969, pp 364-373).
En un context de tanta indefinició sobre les identitats de celtes i gals s’hi inscriu l’obra de Pierre Yves Lambert «La langue gauloise» (Ed. Errance,París 1977). En ella, entre d’altres textos, s’analitzen algunes fusaioles que confirmen la meva opinió sobre la interpretació d’Untermann de la fusaiola de Valls («La lengua ibérica, nuestro conocimiento y tareas futuras» Veleia12, Gasteiz 1995) que ell interpretava com «Sinekunsir la va fer per a Ustanatar» o be «Ustanatar la va fer per a Sinekunsir». A mi em semblava impossible que un objecte tan senzill i barat com una fusaiola mereixés una dedicatòria tan solemne.
En efecte, segons Lambert, les trobades a les Gàl·lies i escrites en una barreja de gal i llatí exhibeixen inscripcions molt més modestes: «Ave domina sitiio» que ell tradueix com Salut, senyora, tinc set; «Nata vimpi curmi da» noia bonica dona’ns cervesa; «taurina vimpi» vedella bonica, expressions que comentarem més tard per veure com coincideixen en ser interpretables des de l’òptica del Carnaval antic.
Però la inscripció que més em va impactar, colpir i desconcertar va ser la trobada sobre una fusaiola a Autun. Situada entre les conques del Loira i del Roine en una zona de bon pas entre la Mediterrània i l’Atlàntic, o molt a prop o al cim mateix de la «ruta de l’ambre» que feia molts segles que funcionava, l’actual ciutat d’Autun (Saône et Loire) compta, a uns 20 Km a l’oest, amb els vestigis de l’antiga Bibractis, esmentada per Cèsar. Aquests indrets estan, doncs, fora de l’àmbit tradicionalment considerat ibèric, en territori que se sol considerar gal o celta. La inscripció diu:
MATTADAGOMOTABALINEENATA
Sento molt haver de dir que la interpretació de Lambert no resulta satisfactòria.
Seguint W. Meid, Lambert proposa MATTA = noia, com en reto-romà, i, en menor grau de probabilitat, NEE NATA = fila els fils, interpretació no sé fins a quin punt influïda pel fet de ser el suport una fusaiola, especialment perquè l’únic paralel·lisme al qual es pot acollir, per a NATA, és el bretó neud-en
= fil, que només tenen en comú la consonant nasal alveolar sonora i l’alveolar en un cas sonora i en l’altre, sorda.
També suggereix una altra possibilitat: BALINE com el llatí balneae
= banys, i NATA = noia, afirmant que les barreges de llatí amb gal o celta són corrents en aquells moments. S’absté de donar cap interpretació de tot el text.
A mi em varen sobtar dues coses, en primer lloc l’existència, junts en una frase tan curta, de MOT i BAL. En segon lloc, que DAGO sigui encara avui per als bascos, la tercera persona singular del verb egon = estar.
Veient això, vaig segmentar la inscripció així:
MATTA DAGO MOTA BALINE E NATA
Matar, en català i en castellà, llengües geogràficament coincidents amb l’ibèric, significa occir, treure la vida. En èuscar mataka significa lluitar violentament (-ka sufix d’insistència, de continuïtat), de manera que no semblava cap fantasia pensar que en gal o en ibèric signifiqués això mateix.
Respecte a MOTA cal recordar que actualment -a és el sufix determinant en llengua basca, tot i que segons Michelena el determinant antic seria –r.
BALINE podria ser probablement un diminutiu de BAL, ja que es tracta d’un vedell jove.
Finalment, E NATA aquí sí que s’hauria usat el llatí tal com diu Lambert, i significaria «és nat». Veiem ara la coherència de la frase resultant:
Matat està Mot, el petit Bal és nat.
Precisament aquest és el resum quintaessencial del ZALDUDIBAITE, la mort de l’hivern (Mot) i la naixença del bon temps (Bal). Evidentment, imaginar que no es tracti de res més que d’una més que improbable casualitat resulta força difícil de creure si ens volem mantenir dins dels límits de la racionalitat científica.
La inscripció sobre fusaiola ave domina sitiio = salut senyora, tinc set, i la que diu nata vimpi curmi da = noia bonica dona’ns cervesa (sempre seguint la interpretació d’Yves Lambert) concorden perfectament amb el tema carnavalesc, i les dues coincideixen a mofar-se de la falta de masculinitat del toro castrat i manifestar la petició que ofereixi les seves excretes al públic present, a la manera del ruc de drap penjat del Carnaval de Solsona.
La inscripció taurina vimpi = vedella bonica, només es referiria al primer aspecte esmentat.
Ruc del carnaval de Solsona.
CASTRACIÓ RITUAL, UNES FUSAIOLES I DOS PLOMS
És difícil conèixer com s’esdevenia la celebració de la festa del Carnaval Antic a Stonehenge i a Carnac, perquè no tenim cap document que ens ho reveli directament, però podem pensar amb encert que malgrat la distància en l’espai i en el temps amb el Carnaval dels ibers, malgrat les diferències que hi poguéssin existir, l’essència de la celebració del Carnaval Antic podia ser gairebé la mateixa.
L’epigrafia ibèrica, si bé no ens explica res de les relacions entre diferents pobles ni de la cosmovisió ni de la imago mundi dels ibers, d’allò que sí que ens instrueix força completament és sobre la celebració del Carnaval que ells anomenaven ZALDUDIBAITE. Cap inscripció ens n’informa de manera completa, però si sumem una mica d’aquí i una mica d’allà, podem arribar afer-nos-en una idea força completa.
Comencem per l’aparentment enigmàtica fusaiola de Valls, que no està seriada als MLH perquè fou descoberta després de la publicació dels 3 volums i que fou publicada per Maria Isabel Panosa (1993) i dos anys després per J.Untermann (1995).
La inscripció, separant ja signe per signe, al meu parer fou més ben interpretada pels dos autors esmentats que per alguns altres intents posteriors. Els seus 22 signes, una vegada aplicades les correccions de les oclusives sordes i sonores, diuen:
U.S’.TA.N.A.DA.R.S’.U.E.GI.A.R.S.I.N.E.GU.N.S.I.R
El grafema s’ solen usar-lo els iberistes per a transcriure l’equivalent a la notació basca x o tx. La segmentació em va resultar un xic més difícil, tot i l’ajut del mot EGIAR, un dels més repetits del repertori epigrafic ibèric. Veiem ara el resultat amb, a sota, una frase basca molt semblant:
UXTAN ADARXU EGIAR SINEGUNSIR
uzta adartxu egiera zinegonzi (ak)
El sufix -xu encara avui és usat pels bascos com a diminutiu. El sufix -ak
no sembla que s’usés en ibèric, actualment marca o el plural o l’ergatiu, és a dir, el subjecte d’una frase transitiva. El significat és, literalment:
.
segar banyeta (o branqueta) moment de fer l’algutzir
.
És a dir, «(per al) moment de segar la banyeta l’algutzir»
És curiós que encara avui, dos mil tres-cents anys després de ser feta aquesta inscripció, els regidors dels ajuntaments d’Euskal Herria encara s’anomenin Zinegontzi. És una clara demostració que la antiquíssima llengua iberobasca després de tants mil·lennis d’existència, no necessita evolucionar tan ràpidament com les llengües àries. Si he preferit el terme algutzir a regidor, és per influència de la tauromàquia espanyola, doncs és així com s’anomena l’encarregat de tallar les orelles als toros, com a premi per als toreros.
Evidentment, aquesta oració desperta més interrogants que explicacions. Per a què hauria de segar o tallar una banyeta o branqueta un senyor algutzir? La resposta, ens la dirà una inscripció sobre plom que ens explicarà a quina mena de «banyeta» es refereix la fusaiola de Valls.
EL PLOM DE LA SERRETA D’ALCOI , MLH-G.1.1
Aquesta inscripció sobre làmina de plom d’uns 17 x 6 cm va ser trobada el 1921 per l’arqueòleg valencià Camil Visedo Moltó. Està escrit en una varietat d’alfabet jònic molt proper al posterior alfabet llatí i que ens resulta fàcilment llegible, amb l’avantatge que no hi ha confusió, en les consonants oclusives, entre sordes i sonores. Cal dir que de les bilabials en tot el text no hi apareix més que la sonora B, i ni un sol cop la sorda P.
El plom està escrit per ambdues cares, amb amb 335 lletres en total. A la cara A hi ha 186 signes de la inscripció principal, més 15 d’una altra inscripció sobreposada (de la qual no tractaré aquí) i 133 a la cara B.
La sinècdoque de dents per boques és molt evident i no cal comentar-la.
GAROKAN no ve a cap dels meus hiztegiak, però sí garo = rosada, i al diccionari de Kintana hi ha la forma urkan= a la recerca d’aigua. Essent aigua = ur, cal concloure’n que –kan vol dir «a la recerca».
DADULA = daudela, essent daude la 3a persona del plural del present d’indicatiu del verb egon = estar i -la un sufix subordinador que traduirem per «que».
BASK, coincidint amb el nom actual dels euskalduns, s’acosta molt a la paraula batza que actualment significa agrupació, assamblea.
BUSTINER no existeix a l’actualitat, però hi ha tres maneres d’anomenar l’acció i resultat de mullar, la mullada, totes molt semblants a la paraula ibèrica (cf quadre anterior).
BAGAROK tampoc s’usa avui, però les formes actuals bagarik i
bagako deixen ben clar el significat del mot ibèric.
A continuació venen cinc signes que tots els especialistes han considerat numerals, amb el que estic d’acord, però això no implica ni de lluny que el caràcter del plom sigui comercial, tal com s’ha dit repetidament.
Un dels majors errors és el d’intentar entendre el sentit de les inscripcions a partir d’indicis aparentment clars però molt discutibles.
Analitzem un xic les possibilitats d’aquest numeral: si donem a sigma el valor que se li atribuïa habitualment a Grècia, 200, la quantitat total excedeix 600, però res no ens garanteix que els ibers i concretament l’autor d’aquesta inscripció seguís el cànon grec.
Probem una altra possibilitat, donem a sigma el valor 100, i fem X = 50 i C =10 i tindrem 100+100+100+50+10 = 360, és a dir, els dies que la gent estaria «sense mullada» en el cas que el carnaval durés 5 dies. Molta casualitat per a ser degut unicament a l’atzar.
Respecte a TURLBAI, no sembla existir cap equivalència en llengua eusquera. El sentit comú ens diu que hauria de significar quelcom com ara dies o jornades.
Aquesta mullada que l’autor de la inscripció sembla enyorar, podria ser anàloga a la cerimònia carnavalesca de la famosa penjada del ruc de Solsona. L’animal (des de fa molts anys fet de drap) du un mecanisme que li fa orinar aigua, evocant així els reflexos de micció i d’ejaculació típics dels penjats. La gent, al dessota, salten i ballen rebent la «pluja» vivificadora.
Pel sentit de la frase caldria que LURA fos un locatiu inesiu, però actualment els bascos escriurien lurrean, ja que la n sufixada és la marca d’aquest cas.
EGIK és la segona persona singular de l’imperatiu del verb EGIN = fer. Recordem, però, que l’imperatiu, en aquesta llengua, té dos gèneres, si li diguem «fes!» a un home, diem egik, però si li diem a una dona cal dir
egin. Sabem doncs que aquí la frase és dirigida a un individu masculí.
BAXER no pot significar baxera (vaixella en èuscar), diran alguns autors seguint J.Coromines, perquè vaixella ve del llatí vascellum. És el reiterat error de considerar que tota etimologia que es pugui referir a la llengua llatina, no pot tenir un altre origen anterior. Com si els centreeuropeus que varen arribar al Laci portadors d’una llengua ària no haguessin pogut adoptar cap paraula dels pobladors anteriors a ells. El fet de la innegable coincidència total del
BAXER ibèric i del baxera basc, reforçat per la coherència del significat de la frase, hauria de fer reflexionar a tot científic que no cregui en fantasmes.
OKEIUN no sembla tenir cap equivalent en el lèxic basc actual. El podem, però, descompondre en OKE, molt proper a oka = vòmit i el sufix –une
que s’aplica a un lloc o un moment.
A BAIDA / baita, una vegada més, contradint l’opinió gairebé unànime, els ibers usaven la dental o alveolar sonora i ha passat a l’eusquera dessonoritzada, sorda.
URKE = urka no necessita comentari.
BAXBIDIR està compost del prefix basa – o bas – significant feréstec, silvestre i de idi = bou. És a dir, un ur vell.
BARTIN no té una correspondència clara en eusquera. La forma més aproximada, bardin = berdin = igual, no sembla encaixar en el context, i
baretu, amb una bilabial sonora en ambdues llengües, una alveolar vibrant múltiple en ibèric però senzilla en basc, una oclusiva alveolar sorda en ambdues llengües i una nasal alveolar només en ibèric, tindria un sentit coherent però el mot basc s’allunya més de l’ibèric.
TEBIND sembla el resultat d’una haplografia amb contracció o elisió vocàlica d’una e: TE EBIND > TEBIND = te ebia = eta ebia = i pluja.
El mot BELAGASIKAUR és una aglutinació de tres mots congruents, els dos primers amb un significat molt semblant, BELAG, com els actuals belagin
o belagile, bruixa i bruixot respectivament, i ATZI = azti = endeví.
El sufix –kor actualment s’aplica només a verbs, i significa propensió a, proclivitat, inclinació.
IX BINAI = Hitz binan (paraules de dues en dues) fa pensar en les lletanies del rosari catòlic i, en efecte, tenim un exemple de com eren aquestes paraules emparellades, en el plom d’Énguera seriat als MLH com F.21.1 i que veurem més tard.
Les dues línies finals de la cara A no he pogut arribar a interpretar-les. Diuen:
AI : AXGANDIX:TAGISGAROK:BINIKE / BIN:SALIR:KIDEI:GAIBIGAIT
AI ja hem dit que era l’acabament de l’última paraula de la línia 4.
AXGANDIX té una sonoritat molt propera a hauxegandik, ablatiu plural d’hauxe, «des d’aquests mateixos» (referit només a éssers vius) però la manca de comprensió del context invalida aquesta identificació.
Passem ara a la cara B, la primera línia tampoc no l’he sabut interpretar. Diu així:
I UNXTIR : SALIRG : BAXIRTIR XABARI (DAI a la 2a línia)
IUNXTIR és un al·lògraf de IUNZDIR = ihinztadur = esquitxada.
SALIRG sembla un al·lògraf de XALIR, que en altres inscripcions com en el plom MLH-F.17,1 trobat als poblat ibèric dels Villares de Caudete de las Fuentes, sembla significar «gaudir, xalar».
BAXIRTIR s’acosta molt a basidi = bou silvestre, ur.
De qualsevol manera no es tracta més que de suggeriments, perquè el significat d’aquestes línies resta obscur. L’inici de la línia 2 tampoc sembla fàcil d’entendre, però la segona meitat, sí. Cal suposar que les esmentades terrisses són per al IUNZTDIR o esquitxada de la concurrència?
D’aquesta línea només n’he pogut esclarir un parell de mots, però semblen importants per a comprendre algun altre text com el khalatos de Llíria (F.13.5) a on, per cert, el mot usat per a designar el carro, GURZ o GURTZ també hi apareix.
DITU = té coses, format per la forma verbal du = té, i l’infix pluralitzador -it, aquí explicable només si considerem buztingintza com un plural o bé un nom col·lectiu, «terrisseria» en comptes de terrissa.
Els 12 primers signes confegeixen probablement dues paraules encara que cap interpunció no les separa.
A XEtZGERZ no li he pogut identificar cap equivalent basc.
DURAN s’assembla molt a dira = són, però veurem que a la darrera línia aquesta forma verbal s’escriu DIRAN. No seria impensable que es tractés d’un error ortogràfic, sobretot perquè nombrosos indicis fan pensar que els ibers pronunciaven una U propera a la u francesa o la ü alemana. El teònim URTZU de l’òstracon de Pontós ha derivat en Urtzi en basc actual, com enel topònim Santurzi o l’antropònim Urtzi. O el cas contrari, DOLI (kalathos de Llíria F.13.5) actualment és dolu.
Les tres darreres paraules d’aquesta línia són tan semblants a les eusqueres actuals que no exigeixen cap explicació.
Entenc que les diferències entre TXERAIKALA i txaratila són prou importants perquè alguns estudiosos discrepin d’aquesta correspondència, però les semblances també són importants, suficientment importants per considerar que junt amb el text de la fusaiola de Valls i el de la línia 5 que veurem a continuació, n’haguem de concloure que el bou sacrificial del ZALDUDIBAITE, un cop penjat i agonitzant (URKARA ILUR = urkara hildura = a la forca mortificat o agonitzant, segons la tercera línia del plom d’Énguera MLH-F.21.1) era castrat amb dues fusaioles unides per un fil. Aquesta era la «banyeta» o «branqueta» que havia de «segar» l’algutzir de la fusaiola de Valls.
El carnavalesc ruc penjat de Solsona no seria més que una reminiscència llunyana del Carnaval Antic, i la taurocatàpsia cretenca, la taurobòlia mitraica, la tauromaquia espanyola, els encierros dels Sanfermines de la navarresa Irunea, els embolats valencians i els correbous dels Països Catalans també enfonsarien les seves arrels en el ZALDUDIBAITE ibèric i, amb tota probabilitat, del Neolític Antic o Mitjà.
Stonehenge i Carnac, que com hem vist tenen també uns orígens riberencs, no poden respondre a cap altra tradició que la del Carnaval Antic. Veiem la darrera línia del plom.
La línia 4 deia «fil sigui a la fusaiola» i ara ens diu per a qui: per al fosc castrat, en terminació de datiu – AI = – ari.
BEKOR = beheko(ak) són «els de baix» (behe = abaix) és a dir els súbdits o, potser, fent referència al món humà terrenal en contraposició al món diví celestial?
«Són o estan sense casa» fa pensar que potser durant els cinc dies de Carnaval la gent no podia entrar a casa seva.
Comprovem ara si el text complet de les dues cares del plom, llevat de les tres línies centrals dificultoses, té coherència i continuïtat o ben al contrari, una cara és la resposta epistolar a l’altra, tal com ha pretès algun autor, basant-se en el fet que a la cara A les interpuncions siguin dues, i a la B siguin tres. Qualsevol altra incoherència existent hauria d’aparèixer en aquesta lectura.
Poso entre parèntesi els elements que es dona per entesos i en cursiva seguits d’un interrogant entre parèntesi els elements que generin algun dubte. Els punts suspensius representen fragments del text que no han pogut ser interpretats amb un percentatge alt de seguretat. La puntuació, com és lògic, no era coneguda pels ibers.
Es tractaria, sens dubte, del recordatori d’un discurs que avui anomenariem «pregó inaugural de festa», que molt possiblement l’autor, designat per a tal comesa, va anar llegint fins aprendre’l d’esma. L’estil, saltant de detall en detall sense una concatenació argumental o lògica, fa pensar en literatura molt posterior, de finals del XIX amb l’impressionisme literari.
PLOM D’ÈNGUERA F.21.1
D’esquerra a dreta, l’excel·lent transliteració d’Untermann de les 10 línies del plom d’Ènguera.
A la segona columna, la mateixa versió d’Untermann segmentada, corregint la dessonorització d’algunes oclusives i considerant la varietat de les sibil·lants.
A la tercera, els equivalents en èuscar i a la quarta el significat en català. En cursiva les interpretacions més dubtoses:
Considerant la regularitat de les línies d’aquest plom, trisil·làbiques o tetrasil·làbiques, Georgeos Díaz-Montexano ha pretès veure-hi un poema. No crec que s’equivoqui de molt, sempre que considerem les lletanies com un poema.
Les clàssiques lletanies del rosari, en llatí, tenen versicles de 5, 6 o 7 síl·labes que en ser pronunciats tenen una sonoritat semblant a la del plom d’Ènguera. Amb aquesta opinió de cap manera vull abonar el reiterat tòpic de la pretesa religiositat dels ibers, perquè opino que sovint s’han interpretat com religiositat alguns trets culturals que tenen un significat probablement molt diferent.
PLOM DEL PUJOL DE GASSET, CASTELLÓ. M.L.H. -F.6.1
Aquesta làmina de plom de 4,5 cm d’ample per 44,5 cm de llarg amb poc més de 150 signes i alguns grups separats per interpuncions, va ser trobada en 1851 en l’anomenat Pujol de Grasset, en el terme municipal de Castelló de la Plana.
El primer mot, de 8 signes, no he aconseguit entendre’l, tampoc la meitat de la 3a línia i tota la 4a.
Apari no és la manera normal de dir sopar en èuscar, però el diccionari de Xabier Kintana recull apari = afari, sopar. Cal tenir en compte que el semisil·labari ibèric no conté la f ni la v, i que es tracta de fonemes que la llengua èuscara ha adquirit a través de la seva evolució (la f) o no ha tingut mai (la v).
URKEGERRERE, mot transliterat com urkekerere per la majoria d’autors, està compost d’URKE = urka = forca i d’una forma del verb ekarri = portar cap aquí (traer en castellà). Portador de forca seria l’equivalent a l’insult romà furcifer, que si literalment significava portador de forca, practicament equivalia a l’actual carn de forca.
AURUNI = haurdun = que té fills; s’aplica actualment només a les dones en cinta, però s’entén molt bé aplicat a un animal llavorer, semental, que «té» o fa fills al ramat de vaques.
Les formes NIU = neu i IU = heu són enfatitzacions de ni = jo i hi = tu, quelcom d’equivalent als pronoms tònics del francès, moi i toi, com enfatitzacions de je i tu.
CONCLUSIÓ
No sembla plausible que els grans monuments com Stonehenge o les alineacions de menhirs de Carnac, l’erecció dels quals tanta força de treball i tants patiments havia exigit, tinguessin la finalitat de servir d’escenari de reunions i assemblees, quan per albergar-les seria suficient una còmoda estructura de fusta que exigiria molts menys esforços.
L’epigrafia ibèrica ens mostra i demostra que abans de les invasions àries la gent invertia les seves energies en aprendre l’escriptura, tecnologia punta en aquella època, per tal de dedicar-la a una finalitat únicament lúdica, la festa del Carnaval, la festa que compensava els patiments de la vida i que era esperada amb il·lusió durant tots els mesos de l’any. No exageraríem dient que era la festa que donava sentit a les seves vides, i com a tal, mereixia els esforços més extenuants. De la mateixa manera que l’esforç d’aprendre un signari semisil·làbic, que tan abstrús i ardu deuria semblar a aquella gent, valia la pena si amb ell es podia millorar la celebració carnavalesca, igualment valia la pena la construcció de grans infrastructures megalítiques com les esmentades.
Deixant-nos portar per una fantasia ben basada en vestigis i indicis del passat, podem imaginar una escena idealitzada del Carnaval antic:
El bou vell, considerat una teofania del déu Mot, abans de ser penjat a la forca-creu, perseguia i espantava la gent igualment com es fa actualment a tants llocs de la península Ibèrica, com els Sanfermines d’Iruñea (Pamplona) o els «correbous» dels Països Catalans i els embolats de València.
També, inspirat en un modest monument megalític del meu país, l’Empordà, anomenat Mas Baleta III, una idealització de la mort del toro sacrificial:
Si be tota representació imaginària evocadora d’una realitat antiga, el coneixement de la qual ens ha resultat impossible d’assolir, és una empresa delicada i arriscada, no pas per aquest motiu ens hem de refusar el dret a intentar donar forma a escenes basades en indicis raonadament analitzats i sospesats.
Avancem doncs una pàgina i provem d’imaginar com podien haver-se esdevingut els Carnavals antics, des de l’època neolítica.
1) el carro-gàbia amb l’ur capturat s’acosta a l’entrada del recinte i allibera l’animal. Aprofitant el moment de la seva entrada, una persona enfilada a la paret li passa un llaç pel coll.
2) els homes forts que estiren de la corda del llaç surten del recinte per una sortida massa estreta per a l’ur.
3) aturat per la paret, l’ur no pot avançar més, els homes comencen a recobrar corda.
4) l’animal és forçat a acostar-se a la creu-grua.
5) l’ur comença a ser penjat de la sòlida creu-grua fortament lligada a una mena de menhir.
6) la bèstia mor penjada mentre els assistents reben la “pluja” (IUNZDIR) pretesament vivificadora dansant i exultant.
.
CONSIDERACIÓ FINAL
No descobrim res de nou si diem que les intrepretacions històriques del passat són fetes, inexorablement, des d’un present que ha sedimentat en el seu conscient i en el no tan conscient, una determinada mirada, un biaix interpretatiu. Sovint, aquest biaix pren cos en el pensament dominant que configura l’statu quo d’una societat, d’un país, d’una cultura.
Aquest treball sobre l’epigrafia ibèrica s’ha desenvolupat a Catalunya (això implica Estat espanyol) al final del segle XX i principis del XXI. En aquest context, no podem menystenir la mirada uniformitzadora, homogeneitzadora, al·lèrgica a qualsevol raonament o supòsit que pogués assentar les bases d’un origen propi diferenciat d’algun dels “seus” territoris.
Encara avui, proposar diferents hipòtesis a partir de les mateixes bases testimonials pot semblar esbojarrat, davant la muralla refractària bastida d’al·legats performatius que han assentat respectables teories, cap d’elles irrevocable, axiomàtica, quan es tracta de reinterpretar el passat en base als vestigis i als indicis.
L’aprensió i el recel cap a les nacionalitats no castellanes de l’estat, en especial les basca i catalana, tenen una força difícilment comprensible per a qui no les hagi conegut de prop. No és casual que només un dels meus treballs sobre epigrafia ibèrica hagi estat acceptat per a la publicació en les revistes especialitzades del país. Caldria preguntar-se com pot ser que unes paraules ibèriques tan semblants a les basques puguin confegir unes frases i uns discursos tan coherents, tots ells referits a la gran festa de l’antiguitat, el Carnaval.
Amb tres categories de coherència: 1) intratextual: dins mateix de cada inscripció; 2) intertextual: totes les inscripcions, doncs, es refereixen insistentment al mateix tema; 3) coherència amb el context històric de la Prehistòria i l’Edat Antiga i el paper jugat pel toro, no pas només a les societats mediterrànies.
No ens ha d’extranyar, doncs, que l’opinió de la majoria d’acadèmics, pressionada per l’aparell d’Estat espanyol, maldi per desprestigiar el bascoiberisme, arribant a actituds tan sorprenents com la del professor Javier de Hoz, que mantenia la no existència d’un poble iber, i que la llengua ibèrica no era la d’un poble sinò una mera lingua franca usada per comoditat per diferents -i desconegudes!- ètnies. Fins i tot, el fet que l’esmentat professor estigués adscrit al “departamento de lingüística indoeuropea” de la Universitat d’Alcalà pot ajudar a entendre el seu biaix interpretatiu.
Ben segur, el desconeixement del notre passat ens aboca a l’obscuritat que ens fa més vulnerables i ens allunya e la possibilitat d’adreçar el nostre esforç a la construcció d’un món més capacitat pel bé comú i l’equitat. Si no podem assolir aquest redreçament, ens aboquem al quietisme de l’obscuritat volguda, fins a l’emigració interior.
